30.1.06

LA POESIA DEL RENAIXEMENT

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme entre els poetes, possiblement per un sentit patriòtic i anti-italià. Aquest corrent patriòtic generalitzat, estava lligat literàriament a la figura d’Ausiàs March i va incidir necessàriament en la pràctica dels nostres poetes. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que tot i que la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba - van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica – mitjançant una rigorosa accentuació a la quarta, vuitena o sisena síl·labes – que els permetien ser llegits com endecasillabos. L’introductor d’aquesta solució intermèdia entre la tradició trobadoresca i la modernitat renaixentista fou Joan Boscà, en el seu poema l’Esparsa, en qui el poeta i pintor Pere Serafí va trobar un referent a seguir. Per a comentar aquest gènere hem escollit un dels poemes de l’esmentat Pere Serafí . Comentari al poema Càntic d’amors de Pere Serafí (1565) Pere Serafí fou un poeta, pintor i músic que coneixia molt bé la mètrica italiana i la catalana. Pot ser per això, la seva única obra impresa que ens ha arribat, Dos libres de Pedro Serafín de poesia vulgar en lengua catalana (Barcelona, 1565) és un recull de 169 poemes de versificació diferent. Moltes de les composicions responen al decasíl·lab, però també hi trobem sonets, dizains i altres. El llibre està dividit en dues parts, la primera de temàtica amorosa i la segona de temàtica religiosa i moral. L'hom desterrat, lluny de sa dolça terra, 'sper ab lo temps tornar al ser que estava i u saltejat d'una molt cruda guerra per temps ha pau o treva que esperava. Qui éstà en presó i la cadena el ferra llibert se veu per temps com desijava: io perseguit de tanta desventura no sé que esper, sinó la sepultura. Aquest petit fragment procedent del Càntic d’amors és una mostra evident del que hem dit més amunt. El vers emprat, el decasíl·lab, presenta el ritme d’accentuació que el fan llegir com a endecasillabo. La llengua segueix els artificis retòrics de la tradició marquiana i la temàtica amorosa cortesana sembla directament heretada de Petrarca. Serafí ha buscat, doncs, una solució de compromís entre la tradició catalana més estricte i la modernització segons els cànons renaixentistes.