30.1.06

EL TEATRE DEL RENAIXEMENT

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme entre els poetes, possiblement per un sentit patriòtic i anti-italià. Aquest corrent patriòtic generalitzat, estava lligat literàriament a la figura d’Ausiàs March i va incidir necessàriament en la pràctica dels nostres poetes. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que tot i que la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba - van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica – mitjançant una rigorosa accentuació a la quarta, vuitena o sisena síl·labes – que els permetien ser llegits com endecasillabos. L’introductor d’aquesta solució intermèdia entre la tradició trobadoresca i la modernitat renaixentista fou Joan Boscà, en el seu poema l’Esparsa, en qui el poeta i pintor Pere Serafí va trobar un referent a seguir.
______________________________________

Seguint la tradició grecollatina, sorgeix una nova dramatúrgia de temàtica civil i inspirada en els clàssics, articulada en dos gèneres dramàtics clàssics: la comèdia i la tragèdia.

La tragedia no té presència en l’àmbit català, ja que s’escrivien en llatí i eren representades en l’àmbit universitari o cortesà.

La comèdia
La comèdia es basa en la difussió de Plaute i Terenci, models lingüístics i models literaris. És el gènere dramàtic que imita la vida i reflecteix veritat, des d’un punt de vista humorístic, amb una mirada deformant.

Tracta temàtiques civils, amb personatges versemblants, i se sol ambientar en la realitat immediata de l’espectador. La seva finalitat és oferir normes de conducta: presenta els hàbits privats de la gent del carrer i el ridícul de les situacions de la vida quotidiana, posant en escena un model de comportament ideal (desitjable) o un antimodel (rebutjable). La temàtica sol ser urbana i amorosa. La crítica que es fa als personatges d’estaments elevats és sempre elegant i amable; pot ridiculitzar l’ordre i els valors de la societat establerta, però mai és subversiva.

Pel que fa al llenguatge, és un exercici de lluïment verbal, s’utilitzen diversos registres lingüístics, sobretot col·loquials, amb girs i paraules col·loaquials (refranys, frases fetes, imatges, neologismes i paraules d’argot); els diàlegs són àgils amb fòrmules típiques de la conversa; la sintaxi no és forçada i compta amb redundàncies i elisions que supleixen les subordinacions.

Els persontages són els heredats de la tradició clàssica:
§ El criat (servus), eix de la comicitat, molt sovint el protagonista. Es caracteritza per les seves sortides enginyoses o ridícules, el seu lèxic i les seves reaccions còmiques. Pot ser hàbil, prudent, astut i lleial; interessat, deslleial i traidor; paràsit (adulador); fidel a dos amos...
• El jove (adulescens), inexpert, sovint enamorat,a mb pocs recursos propis, feble.
• El vell (senex), que pot ser extricte pare de família rígid, conservador i avar; avi crècul, blanc de burles i estafes; o vell llibertí.
• El fanfarró, sovint soldat vanidós i cregut que pregona victòries amoroses i militars.
• La mare de família, esposa amb un bon dot (uxor dotata), caracteritzada grotescament, ipmosa la seva voluntat al marit; o pacífica dama (matrona), model de virtut.
• La joveneta pura i casta (virgo o puella).
• La cortesana de luxe i l’alcavota (meretrix), voluptuosa, egoista i pèrfida, objecte de desig de l’adolescent o del vell.

Juntament amb noves adquisicions:
• El pastor, antiheroi amb pocs recursos intel·lectuals, sempre perd.
• L’africà, l’arquetip del ridícul, personatge barror, impetuós i irrespectuós; mandrós, propens al renec i l’insult, els petits robatoris i l’ardor sexual. La seva parla es caracteritza per una fonètica, sintaxi i lèxic de qui no ha aprés be la llengua. És un personatge que ha de fer riure només sortir a escena.
• El frare o capellà corrupte i hipòcrita, mitjacer en avortament, adulteris i crims; i té relacions carnals amb les feligreses.

Cal destacar l’anònim En Corney, datat de la segona meitat del segle XVI i La Vesita (1524-1525) de Joan Ferrandis d’Herèdia, de la qual ens ocuparem a continaució.

En Corney
Enmarcada dintre la comèdia de repertori, aquesta obra ens ha arribat fragmentàriament (només 849 versos). Ambientada en una finca rural, l’assió comença amb l’arribada de l’amo, Cas (senex), propietari de vàries finques, quan el masover, Corney (servus), soluciona uns petits problemes domèstics i reparteix tasques. S’alternen monòlegs dels dos personatges, cosa que ens permet veure les diferències de caràcter, estatus i ideals de vida. L’amo és informat de les destrosses que ha provocat a la finca un “ricàs” anomenat Crespinell, mogut per la luxúria. Cas dubta en demanar-li explicacions per la bona posició que té i els seus lligams amb els poders locals. Entra en escena l’esclau Cristòfol (l’africà) que haurà d’anar a buscar Crespinell. I fins aquí arriba el fragment conservat. El desencadenant de la història és de caire econòmic i sentimental (al fragment és anomenada la prostituta –meretrix- Margarida); no coneixem el final, però sembla continuar com una comèdia costumista: no sabem com reacciona Crespinell davant de les acusacions, com es maquina un parany, possiblement de tipus sexual, a Crespinell, i com se’n surt, segurament escaldat.


La Vesita
Obra escrita en català, però on diversos personatges utilitzen el castellà i un d’ells el portuguès. Va ser composta especialment per a ser representada a la cort valenciana de Germana de Foix (i més tard a la cort de Mencía de Mendoza, per commemorar les noces amb el seu marit, el duc de Calàbria).
L’obra comença amb l’arribada del capellà que anuncia a la senyora que unes amigues la vindran a visitar. A partir d’aquí comença la cursa per preparar el palau i la dama per a rebre la visita. La visita de les senyores amb els seus acompanyants, on s’escenifiquen diàlegs de societat, galanteigs i jocs cortesans que acaben en un ball i un torneig. Contrasta la poca gràcia que li fa a la senyora rebre aquest negre visitar amb el entusiame amb què rep les visites. És el tema de l’obra, la hipocresia social, més important que no pas la trama en sí. També és molt important el contrast del llenguatge col·loquial usat amb les criades (servus); i l’emprat amb les visites, ple de matissos i sobreentesos, jocs d’enginy i tocs irònics.


Paral·lelament se situa l’entremés i la farsa, mots gairebé sinònims, obres curtes sense grans pretensions literàries que es presenten entre actes d’una altra obra (comèdia, tragèdia o de tipus religiós). Havien de ser força picants i fins i tot grolleres, allunyades del bon gust de l’alta literatura o s’inserien. Predomina la temàtica escatològica i obscena. Sovint utlitza un llenguatge dialectal. Destaca el recull d’entremesos que va fer Joan Timoneda, Turiana, en la qual se contienen diversas comedias y farças muy elegantes y graciosas, con muchos entremeses y passos apazibles.


El teatre religiós

Paral·lelament al teatre innovador de caire clàssic se segueix la tradició en el teatre religiós, continuador de la tradició medieval però amb temes nous. L’integren obres de caràcter didàctic i adoctrinador, sovint repressentades a les esglésies, que escenifiquen passatges de l’Antic Testament, dels Evangelis i de les vides de sants; i els actes sacramentals. Van ser concebudes majoritàriament per eclesiàstics i estaven lligades al calendari litúrgic.

Misteris i moralitats
S’agrupen en cicles, les més importants són les de Nadal, Pasqua i l’Assumpció; i desvinculades del cicles les vides de sants, la representació d’episodis o paràboles de l’Antic i del Nou Testament.
Un altra manera de classificar-les és en misteris, que escenifiquen escenes de la Bíblia o vides de sants, i moralitats, composicions al·legòriques amb personatges simbòlics i diàlegs amb finalitat didàctica.

Els actes sacramentals
Els actes sacramentals són l’evolució del teatre religiós tradicional, estan lligats a la festivitat del Corpus i exalten la Eucaristía enfront de la Reforma protestant. És un teatre de pensament, amb al·lusions a l’activitat política (propaganda contrareformista) i són sovint al·legories.
En l’àmbit català, el màxim esponent és Joan Timoneda. Aquí estudiarem una de les seves obres: L’església militant (1575).

L’església militant
Protagonitzat per figures al·legòriques en un escenari pastoral, és un atac obert contra l’heretgia protestant i una defensa de la nedessitat de restablir l’ordre mitjançant el tractament ideològic i la reconversió urgent dels cristians rebels. Les malignes Llibertat i Opinió, identificades amb la luxúria i la gola desenfrenades, hauran de tornar finalment al domini de Dogma, allò que l’església catòlica reformada considerava el Bé; i recorda les obligacions del catecisme: anar a missa, confessar, combregar, dejunar i pagar delmes.