30.1.06

Comentari de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557)

L’obra està dividida en sis diàlegs que corresponen literàriament a sis dies de xerrada entre els personatges: Lúcio – un cavaller tortosí cultivat i conservador -, Fàbio – un ciutadà tortosí més mediocre i missaire - i don Pedro – un cavaller valencià ponderat i diplomàtic que acaba d’arribar a la ciutat. Els dos primers mostren els atractius de la ciutat al nouvingut, li expliquen la història i li descriuen els problemes polítics i socials, així com la situació en què es troba la llengua catalana, molt influïda pel castellà.
Es tracta de reflexions d'abast general, que utilitzen la controvèrsia per aprofundir en la reflexió i matisar les idees, i que permet ser relacionada amb la concepció filosòfica de l’individu que va instaurar el Renaixement: la capacitat racional de l’ésser humà com a via per tal d’entendre el món i d’influir-hi, la voluntat de rebutjar tota orientació predeterminada o la pretensió de plantejar problemes més que no pas d’establir solucions definitives són trets essencials del Renaixement que es reflecteixen a l’obra de Despuig.
En el fragment següent, extret del col·loqui primer, podem veure com els tres protagonistes conversen de forma serena i tranquil·la sobre l’església, cada un d’ells dóna la seva opinió que no ha de correspondre forçosament amb la dels altres, però la controvèrsia serveix per a la reflexió i per a l’enriquiment personal.

Fàbio: Com així?
Don Pedro: Y no sabeu com se tracten los coronats per a vuy, almenys en València, que per un no sé què, los lleven la corona? Y ha que assò no podén, ab un biaix de un breu que del papa han obtengut, lleven del poder de l’ordinari als coronats y encara que lo breu se és impetrat sots motiu de fer justícia, a la veritat no se’n serveixen sinó per a extorsions e injustícia.
Lúcio: Tanbé tenim aqueix breu así en Cathalunya, mas, senyor, això que dieu, ve tot just nostra culpa y així nos ho merexem nosaltres, que no volem quietar-nos ni tenir compte ab lo rey y menys ab lo Déu, y per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom y abrich de la Església no perdam tras lo cors la ànima.
Don Pedro: Sancta persona sou, senyor Lucio! qu·es assò? Regnar voleu vós? Que voleu algun càrrech del rey?
Lúcio: No só tan ambisiós com això, mas no puch dexar de dir la veritat, que per un moro la diré, y aparia que la corona fos més instrument per al mal que per al reparo del mal.
Fàbio: Donchs jo us he vist de altre parer en altre temps.
Lúcio: Lesores predicava ab passió, e la passió totalment segua lo enteniment, com ho diu lo filòsof y lo excelent poeta català Ausiàs March.Fàbio: E senyor que prou sabem de ont vé tot mal, y no ve’n gens del lloch que pensau vós, senyor Lúcio, que los coronats que no són pijors vuy que foren en altre temps. No daurem de estany y la veritat digam·la tanbé tots.


El següent és un passatge sobre la situació de la llengua. Aquí no es tracta d’una controvèrsia sinó de la constatació d’una problemàtica. Ambdós textos corresponen al mateix col·loqui primer, però és evident la diversitat dels temes i la diversitat de plantejaments que hi ha a l’obra. L’autor no ha buscat un diàleg uniforme, al contrari ha volgut imitar la conversa real en la que és habitual que d’un tema es passi a un altre amb tota naturalitat, i on les opinions dels dialogants varien en funció dels temes tractats.

Don Pedro: No sé yo perquè, que, a la veritat, no és tant cupdiciada como això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.
Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grosera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la de assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les ges[tes] de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins lo real archiu de Barcelona, còpia de la qual té posada Per miquel Carbonell en la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que en Aragó tant com afronta la regne ab Catalunya y València, no parlen aragonés sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo escàndol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aqeust abús los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confessc que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perqué de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Els temes bàsics de reflexió dels diàlegs de Despuig són cinc:
• Les qüestions politicolingüístiques que apareixen a tots els col·loquis excepte en el III, i tenen en comú la defensa dels interessos catalans enfront de Castella.
• Les qüestions eclesiàstiques que ocupen bona part del primer col·loqui i es poden considerar de clara tendència erasmista.
• Els conflictes entre els estaments socials que apareixen als col·loquis I, III i IV
• L’interès per la civilització clàssica, es fa palès en al col·loqui IV, però les cites d’autors clàssics figuren en tots els col·loquis.
• La descripció dels recursos de les terres de l’Ebre que es fa al col·loqui VI converteixen la zona en un lloc únic, malgrat la crítica a la política del govern municipal per no fer un desenvolupament prou eficaç d’aquesta àrea.
L’encadenament d’aquest cinc temes es produeix mentre els interlocutors passegen per la ciutat de Tortosa, i en paral·lel a la descripció de la realitat urbana que els envolta. L’autor ha volgut detallar amb precisió una realitat urbana que canvia constantment i ha sabut retratar amb fidelitat el moviment que recrea aquesta realitat.