30.1.06

Comentari de L’espill de la vida religiosa (1515)

Publicada per primera vegada a Barcelona l’any 1515 aquesta novel·la d’autor anònim és, de fet, l’única seqüela literària de l’obra de Ramon Llull. Es tracta d’un petit volum, que recull alhora la influència de la novel·lística lul·liana i la del moviment de renovació espiritual conegut com a Devotio Moderna. Aquest moviment, que va sorgir a la fi del segle XIV als Països Baixos creat per Geert Groote, es va difondre per Europa durant els segles XV i XVI i, als Països Catalans, va tenir el seu centre en el Montserrat de l’abat Cisneros. Es tracta d’una novel·la espiritual, que va ser un autèntic best-seller a l’època, impresa en castellà per primer cop l’any 1535, es traduí a l’alemany, l’italià, el llatí, el polonès, l’holandès, l’anglès, l’irlandès, el danès, el portuguès i el francès. Tot i que avui ens pot costar entendre que una obra d’aquesta temàtica pugui ser considerada novel·la, sens dubte pels lectors de l’època representava tot un símbol. De fet, al mateix pròleg ja se’ns diu que es tracta d’una obra adreçada a tothom —i no només als religiosos—, perquè "al terme peroptat de la felicitat y benaventurança eterna (...) té qualsevulla creatura racional natural inclinació". Cal recordar, doncs, que no estem davant d’una obra religiosa segons els nostres cànons, estem davant d’una novel·la que pretén distreure, transmetre felicitat però, naturalment, sota la perspectiva moral i religiosa pròpia del Renaixement.
Es tracta d’una novel·la espiritual al·legòrica dividida en dues parts. La primera relata el periple d’un religiós anomenat Desitjós - personificació de l’ànima que aspira a la perfecció - per accedir a Déu. El pastor, que actua com a mestre espiritual, li ensenyarà els mitjans per arribar-hi a través de l’ascesi de les tres vies: purgativa (penitència, domini de les passions, apartament del món; a la novel·la coincideix amb l’estada a la Casa d’Humilitat i el trànsit pel Camí de Paciència), il·luminativa (pràctica de la virtut i l’amor de Déu; potser equival a l’estatge a la Casa de Caritat) i unitiva (contemplació de Déu; a la novel·la, les visites a la cambra de Déu, dins la Casa de Caritat). La proposta d’itinerari oferta a Desitjós per contemplar Déu és un camí abreujat, «drecera o senda» que passa per les set virtuts:


seria menester que vós caminàsseu per tot aquest gran desert car no y sé altre camí, ni per lo semblant n’i ha altre; mes emperò per Amor de Déu, a qui vós tant amau, si vós voldreu, yo us mostraré una cenda ho dreçera per la qual acursareu molt camí y arribareu en poquet temps. [...] En aquest desert ha vuyt cases de vèrgens, de les quals aquesta és la primera; la segona se nomena de Justícia [...]; la octava e derrera és de Charitat: aquí en esta casa està Amor de Déu, qui és porter de aquell palau. Tot aquest camí –digué ella– hauríeu de fer, emperò, com vos he dit, yo us mostraré una dreçera o cenda que y siau més prest. Emperò és menester –digué la donzella– que entreu en casa y que la mireu molt bé tota [...] (I, cap. ii, f. [aviii v°]-b).

Aquesta «dreçera o cenda», igualment eficaç com el camí més dilatat i tradicional, va de la Casa d’Humilitat a la Casa de Caritat, a través del Camí de Paciència, sense haver de transitar per les altres cases. L’estada, aprenentatge i exercitació que farà el protagonista a la primera li permetrà d’accedir a la contemplació divina "només" a través de l’exercici de la humilitat, fonament i compendi de les virtuts teologals i cardinals. Els animals i les plantes que l’envolten són els símbols de les virtuts que condueixen a l’amor de Déu i dels vicis que el mantenen allunyat d’aquest amor diví.
El contrapunt al periple de Desitjós és l’itinerari fallit del monjo Bé Em Vull, un personatge rosegat pels dubtes, vençut per la feblesa: val a dir, humà, els vicis del qual fan que admeti la proposta d’un camí directe a la Casa de Caritat sense passar per la d’Humilitat; la seva destinació final serà la Casa de Supèrbia havent desfilat pel Camí de Presumpció.
La segona part, o «part de contemplació», tot i que manté la forma narrativa, amb el mateix personatge Desitjós – ara ja instal·lat en la contemplació divina –, consisteix gairebé tota ella en un tractat d’oració metòdica i explica com l’home – el protagonista Desitjós – pot passar de les reflexions imaginatives i discursives a la pregària i la contemplació efectiva de l’amor diví i humà. L’autor utilitza el símbol d’un psaltiri – instrument musical semblant a una cítara – que només es pot tocar si el protagonista es compromet a practicar la caritat, es purifica dels seus pecats i accepta la humilitat. Un cop acomplerts tots aquests requisits, el psaltiri prendrà la forma d’instrument amb deu cordes i és podrà tocar com a prova d’amor a Déu. Les deu cordes simbolitzen un seguit de virtuts que porten acompanyats diferents graus en l’escala d’amor a/de Déu.