30.1.06

Comentari de Les estil∙lades i amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell (segle XVI)

Els autors clàssics havien cultivat l’art d’escriure cartes i els renaixentistes es van proposar imitar-los. Arreu d’Europa van proliferar les epístoles llatines que prenien per model l’estil de Ciceró. Les missives en vulgar també imitaven aquest model i s’imposava una forma ampul·losa i llatinitzant. Les estil∙lades i amoroses lletres no són, ni per la llengua ni pel contingut un exponent del gènere epistolar renaixentista, però sí que en segueixen el motlle formal per a vehicular la història. Es tracta d’una història d’amor entre dos pagesos de l’Horta de València que parodia l’estil classicitzant de les epístoles renaixentistes i els costums cortesos excessivament ritualitzats, que van posar de moda els autors Italians. La llengua utilitzada, d’un gran artifici lingüístic, utilitza un estil popularitzant, però no la podem confondre amb la literatura popular, ja que precisament el llenguatge ple de cultismes i l’estil calculadament artificiós semblarien indicar que el seu autor es proposava adreçar-se a un públic capaç d’entendre i d’interpretar la parodia, és a dir a un públic necessàriament familiaritzat amb la literatura sentimental i amb l’epístola, en d’altres paraules, a un públic amb una certa formació. Vegeu sinó un petit fragment de la segona carta:

Faste a sabre que·n só anada de exir uns dies y entorn del trencasi de la violeta se me són fetes morenes que·m donen més proïja que ron ya de colses: si sabs què m’i puga fer, plaer me’n faries, que no gose esternudar, sinó fer bufes.

L’obra està composta per quatre cartes d’amor que s’intercanvien els protagonistes: Bertomeu Sirlot de Benidorm i Bertomeua, la seva estimada. El conjunt d’adjectius emprats per descriure els personatges ens ajuda a comprendre el to paròdic de l’obra: ell és un rabassudet batedor de cereals i ella una garrida – bonica i grassoneta – garbelladora de blat de moro, a qui irònicament anomenen escardalenca, en contraposició a l’ideal de bellesa i elegància que propugnava el Renaixement.
Si el tema, l’amor, és un tema àmpliament tractat en el Renaixement, adquireix a Les esti∙lades lletres el to de passió desenfrenada, sexe i erotisme també en contraposició als ideals de finor i d’amor “formal” que trobaríem en la imitació dels clàssics. Enllaçant amb aquest convé fer referència al paper de la dona, la Bertomeua. A la literatura clàssica, i per extensió al Renaixement, la dona és una figura passiva, receptora de l'amor masculí que, tot i que en pot ser la incitadora, sempre apareix com qui rep els elogis, provoca les passions, però s’hi mostra distant, com si fos ignorant dels sentiments que desvetlla, però mai és ella qui és dirigeix a l’home per fer-li saber el seu amor, menys encara la seva passió. Tampoc seria un tema “prou fi”, des del punt de vista renaixentista, tractar sobre la situació econòmica dels protagonistes:

Si·m vas lleal, les frexures hauràs de mio y no·t serà res negat de ma casa. Y si a aquestes núpcies voldràs que·ns afrenellem, ja m’an raguda los sobachs y les ingífies, tan blanca estich com un glop d’allada, tota·m pories llepar davant i darrere. Més enjoyda estich que una baronesa: mongil naranjat, gonella canyellada, faldetes emperials, calses de agulla, sabates trahucades y tapins cruxidors de altària de dos dits, camises de dos en pua, capell de mostra de fulla de gordollobo, voladós ab batens, arracades de coral, cus a veta de seda encarnada que·m vares enviar a la bribada, cortapisa de chamellot verdós de altària d’una servidora, sachsons fers de balena. Y si·m veyes com estich a mà, no·m gosaries tocar per no estorbar-me, tant estich apuntalada en lo dia de festa.De l’exovar no te·n cal demanar, ausades, car yo t’aportaré en bells diners clars, dos vintenes de sous, quinze lliures de deute, mig tros en Algirós, ab dos mallolades en terme de Carbesa que plantà lo oncle en Mansener a la Sentmiquelada . Y més set taules de ferreginal ab un guaret en lo secà de Sollana que ab godalles lo arrabassaren. Encara més, te aport lo guaret ab lo canyaret y les figueretes agostenques que afronten ab Carraxer, rambla de Mirambell, orta de Binalesa. Tu sies o, Thomeu, que ab axò teu i açò meu, ben jasents porrem viure.

A la quarta carta, després que Bertomeua descobreixi l’engany de Bertomeu, els insults que ella li envia podrien ser interpretats com una crítica àcida envers la lleugeresa de comportament i la poca saviesa en l’actuació dels camperols.
Tot el que hem comentat fins ara de Les esti.lades lletres ens confirma el que no són respecte a la literatura renaixentista. Ara bé, com ja hem dit a l'inici d’aquest apartat, si que segueixen la forma del gènere epistolar; les quatre cartes comencen amb una endreça que inclou els oportuns intercanvis afectius, la indicació del lloc on la carta és lliurada. A continuació els protagonistes exposen el seu estat sentimental i informen sobre ells mateixos i la seva relació. La intenció de l'autor, doncs, tant podria ser l’escarni de l’”exquisida” moral renaixentista com del comportament, que es considerava “barroer”, dels camperols, o les dues coses a la vegada.