30.1.06

Comentari de La vesita (1524-1525)

La vesita és una obra escrita en català, però en la que diversos personatges utilitzen el castellà i un el portuguès, és una obra de teatre cortesà, escrita per un aristòcrata valencià, que es va representar dues vegades a la cort valenciana i que tenia la intenció d’ironitzar sobre l’excés de cortesia de les dames de l’època. L’autor va saber recrear amb molta subtilesa els ambients i les situacions que envoltaven la cort, deixant al descobert tot el conjunt de convencionalismes inherents a les reunions socials, que tot i ser massa freqüents, inoportunes, desplaents, la cortesia obliga a considerar en públic, d’allò més escaients i que en privat, de forma espontània, es consideren d’allò més desplaents.

Yo no se, quina paciencia, / baste per a comportar
tant de negre visitar / com ara s´usa en Valencia.
Nunca gent tan inoportuna / he vist, que no se senyora,
en ma casa nomes una hora / d´entendre en cosa ninguna
¿com els portadors no els fugen? / I elles, ¡Quines cames tenen!
I nunca voreu que venen / sino visites que enugen.
Guzmana, digau-me vos: / ¿no ho teniu per maravella?,
¿usa´s res d´aço en Castella?


Tot i que la comèdia va ser concebuda a la mida d’uns espectadors que coneixien perfectament la realitat sobre la que Ferrandis ironitza, la hipocresia social és el tema: existeix un codi de conducta diferent entre la vida social i la vida privada. Però l’autor va tenir bona cura de no caure en l’escarni o la burla que haurien pogut ensorrar, a més de l’obra, la seva dignitat aristocràtica. Per això havia d’aguditzar la ironia i l’enginy i aconseguir una obra que, malgrat el seu rerafons crític, aconseguís divertir el públic recreant en una comèdia de situació els jocs de cortesia i les aparences.
Tot i que hem dit que podem considerar La vesita com una comèdia renaixentista, cal remarcar algunes diferències respecte al que serien les convencions marcades pels models de Plaute i Terenci. La trama de la comèdia clàssica està formada per l’embolic que es genera entre els diversos personatges de l’obra però que sempre acaba arreglant-se. Es tracta d’un conflicte personal, sovint amorós, que qualsevol espectador es pot fer seu. Com que hi intervé un ampli ventall de personatges de diferent talent i classe social - criat, jove enamorat, vell, fanfarró, mare de família, cortesana -, la ironia, la crítica i la caricatura, de forma elegant i enginyosa, sempre hi són presents. A La vesita hi trobem la majoria d’aquests personatges, però la trama, com hem vist, tot i recrear un conflicte personal – la hipocresia entre les dames cortesanes – no recrea una situació en la que tothom s’hi pugui veure reflectit, és una trama pròpia i exclusiva de l’alta societat. Aquesta és la diferència fonamental.
La llengua utilitzada en aquesta comèdia, com no podia ser d’altra manera si el que pretenia l’autor era retratar dues situacions contraposades, canvia de registre segons canvia l’escenari: un registre formal i educat per als usos públics i un registre col·loquial i distès en privat.