30.1.06

INTRODUCCIÓ

Context històric

Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII es van produir diversos canvis estètics que van marcar etapes ben definides en l’art en general i en la literatura en particular. Una sèrie de fets històrics van influir negativament en l’evolució de la literatura catalana, els més destacats són:

§ El desplaçament del comerç de l Mediterrània cap a l’Atlàntic a conseqüència del descobriment d’Amèrica. Els catalans no van tenir permís reial per a comerciar directament amb Amèrica fins al segle XVIII.

§ El trasllat de la cort reial al centre de la Península, que va fer que bona part de la noblesa catalana es castellanitzés i s’identifiqués amb la política centralista i uniformista de Carles I, Felip II i els seus successors.

§ La voluntat d’«impermeabilitzar» l’Estat amb un tancament social i ideològic durant el regnat de Felip II.

§ Les derrotes de la guerra dels Segadors (1640-1652), que va materialitzar la fragmentació del país, i la guerra de Successió (1705-1714) van agreujar la crisi de la societat catalana i van culminar amb el Decret de Nova Planta (1716), que va anul·lar les institucions i les lleis catalanes, valencianes i illenques i va suprimir el català com a llengua oficial.

El Renaixement

El Renaixement abraça el període que va des del darrer terç del segle XV fins als inicis de la segona meitat del segle XVI. Els escriptors van abandonar el català a favor del llatí i del castellà. Es conrea un llatí ric i elegant, imitant els autors clàssics i elimiannt les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar. A partir del segle XVI, però, el llatí va perdre força i el castellà va anar guanyant posicions com a llengua de cultura.

El Renaixement és un moviment intel·lectual i artístic que renova la cultura medieval amb la reivindicació del món clàssic grecollatí. És a dir, calia restituir, interpretar i anotar els textos clàssics; assimilar les seves idees i els valors que contenen; i imitar i emular els seus models literaris, arquitectònics i figuratius. Els clàssics esdevenen autèntics models de la modernitat i permeten crear la il·lusió d’un trencament amb la tradició medieval. Lluny de trencar amb l’herència medieval, trobem una certa renovació cultural, un procés d’evolució.

La impremta provoca una revolució mediàtica que altera en profunditat les relacions autor-lector, facilita l’accés a la cultura a la noblesa i l’aristocràcia, i difon la literatura popular amb els plecs solts a baix cost. Proliferen les universitats amb el conseqüent augment d’estudiants i es renoven els estudis en favor de l’edcació integral del’home (cristià) mitjançant el coneixement de les humanitats. Les corts reials esdevenen nuclis de difussió cultural i humanística.

Resum teoria segles XV-XVII (Renaixement)

Ara estudiarem les obres més representatives de la literatura catalana produïdes entre els segles XV i XVII, el període que anomenem Renaixement, el qual té unes característiques definitòries molt concretes. Abans de començar, donat que no es pot entendre ni estudiar cap període històric de manera aïllada, ens caldrà fer el seguiment d’alguns esdeveniments, principalment culturals resseguir alguns dels esdeveniments, principalment culturals, però també de caire polític i social, que van tenir lloc a Europa en aquesta època per tal d’entendre millor les repercussions i la forma en la que van influir sobre la literatura catalana. Així doncs, al costat dels autors i escriptors catalans i llurs obres, també trobarem escriptors italians o castellans, llatins o grecs, que ens ensenyaran quins van ser ells trets més característics i significatius d’aquest període del Renaixement.
Hem considerat que seria bo aturar-nos en algunes creacions literàries que ja sigui per la seva qualitat o per la seva difusió mereixen comentari més profundament. Per això hem fet una selecció d’alguns fragments de narrativa, de poesia i de teatre, que ens haurien de servir per tal d’il·lustrar un període que en la llengua catalana no va tenir, a groso modo, una creació gaire prolifera, tot i que va suposar un canvi en la manera de pensar i d’entendre la vida. La selecció dels textos s’ha fet de manera que amb els comentaris en siguem capaços d’extreure’n les idees renaixentistes més importants. Així doncs, la combinació dels textos amb el seu context històric ens donaran una perspectiva inicial de la literatura catalana renaixentista que posteriorment, es podrà ampliar amb la bibliografia adjunta al final d’aquest capítol.
Aquest capítol l’hem organitzat de la següent manera: en primer lloc creiem que el més important és contextualitzar el període del Renaixement, és a dir, conèixer com i perquè es va iniciar, quins eren els principals objectius i qui van ser els seus principals impulsors. Aquest primer contacte, que evidentment haurà de ser breu, ens traslladarà al període històric que estudiem. Pot donar una mena de sensació de decepció, inicialment, però no ens hem de sentir decebuts si la gran majoria de les explicacions d’aquest apartat introductori fan referència a Itàlia, ja que posteriorment veurem que es poden anar extrapolant a la literatura catalana, que de fet és el nostre objecte d’estudi. Tot seguit veurem quines varen ser les particularitats renaixentistes dels gèneres literaris més emblemàtics, com ara el teatre, la prosa i, en darrer lloc, la poesia. Aquesta introducció a cadascun d’ells ens servirà per conèixer els matisos que van prendre als Països Catalans, les semblances i les diferències amb la literatura renaixentista de la resta d’Europa, però sobretot , quin era el context històric en aquell moment i de quina manera va influir sobre la literatura catalana del moment. La tercera part la dedicarem comentari més detallat dels textos triats per poder-ne extreure els trets renaixentistes més importants, i veurem com es fan traduir o extrapolar a la literatura catalana.
Considerem que aquesta manera d’estructurar el capítol pot comportar un doble benefici: d’una banda ens aporta un grau de coneixement de l’època, del tot imprescindible per a una bona lectura de la literatura renaixentista; i d’altra banda ens ajuda i ens permet interpretar els textos des de la perspectiva en la qual van ser concebuts en aquell moment.

CARACTERÍSTIQUES DEL RENAIXEMENT.

Podem dir que gairebé tothom hem sentit a parlar del Renaixement, i en tenim una idea, més o menys formada sobre aquest període o moviment en qüestió. Tot i així, caldria deixar de banda, per uns instants, tot els coneixements que a priori tenim, i afrontar aquest capítol des del desconeixement. I, en acabar, podrem valorar si aquests coneixements previs que teníem eren prou exactes i correctes o no.

Abans de res, la primera qüestió que cal resoldre és la definició de Renaixement. El fet de triar una definició precisa i exacta sempre suposa, en certa manera, etiquetar, i les etiquetes tenen el gran risc de no acabar de satisfer a tothom. Per tant, en lloc de començar a definir, potser fora bo que comencéssim a determinar quines van ser les seves característiques principals i generals. Cal tenir present que les idees renaixentistes van influir en qualsevol tota la manifestació de l’art, és a dir, tan en la literatura com en l’arquitectura o bé pintura, o l’ escultura. Aquestes manifestacions artístiques van ser força diverses i variades, com Peter Burke, en el seu llibre El Renacimiento ja ens adverteix que de Renaixements n’hi ha molts, tants com els diferents països on aquest moviment es va estendre. Això ens dóna una primera idea que parlar del Renaixement com a un episodi uniforme a tot Europa no és del tot adient, però que sí que podem parlar d’unes característiques pròpies del Renaixement, que van servir com a base en la propagació de la seva estètica. Les característiques principals més comunes són d’una banda el retorn als clàssics grecs i llatins (recuperació de l’antiguitat clàssica), d’altra banda un afany de modernització, i en darrer terme la transmissió d’uns valors que servissin com a model per al comportament social (de la tota societat).
L’ideari renaixentista partia de la base que calia deixar de banda els valors medievals, que es consideraven anquilosats en una tradició provinciana, antiga i obscura. Per aconseguir-ho, el que s’havia de fer era recuperar els valors de l’antiguitat clàssica – Grècia i Roma – per mitjà dels seus textos i de les seves obres d’art. Ara bé, ens podem preguntar, com era possible lligar el retorn a l’antiguitat amb l’afany de modernització que hem citat més amunt?. Els Renaixentistes ho veien fàcil: l’antiguitat aportava llum i elegància, profunditat de coneixement i ens mostren un nou camí. Vistes així les coses no és difícil entendre que els clàssics fossin considerats models a imitar tant en l'estètica com en els valors. Però tot això encara tenia un propòsit més determinat, un fi últim: la perfecció de l’home. D’aquí precisament ve el terme Humanisme que alguns autors situen previ al Renaixement i que comportava la formació de l'individu mitjançant l’estudi de les lletres: filosofia, poètica, retòrica, del classicisme. El propòsit renaixentista de reprendre els valors i les idees representades per la literatura, l’arquitectura i les arts figuratives del món clàssic s’ha d’entendre des de la perspectiva de voler incidir sobre la societat de l’època, formar la classe dirigent i establir unes noves idees estètiques. Aquests tres aspectes són, doncs, l’ànim que guiarà tota l'esponerosa activitat cultural del període i per extensió la formació social de l'individu.

L’activitat intel·lectual i artística es desenvolupa en el marc de la recuperació i la investigació de les obres clàssiques. A través del seu estudi, l’home adquirirà la formació i l’educació necessàries i imprescindibles per esdevenir un ésser integrat en la seva comunitat i preparat per a la vida pública. Al mateix temps, però, aquest estudi aprofundit del llegat clàssic, comporta l’establiment d’un nou cànon literari i estètic que, naturalment, influirà en les obres dels humanistes i escriptors del Renaixement. Així, la reflexió entorn de la poètica aristotèlica i horaciana permetrà posar les bases del nou cànon, caracteritzat per la mimesi com a procés generador de l’art, l’harmonia en l'estructura i el decòrum en l’estil, trets que, a la vegada, seran perfectament extrapolables als valors cívics que es vol implantar en la societat, en contraposició a la rudesa que per a ells representava l’Edat Mitjana. És, doncs, un cànon amb una doble funcionalitat: creativa i formativa.
Veiem, per tant, que la cultura del Renaixement gira entorn de l’home i atorga una rellevància especial a la necessitat de la seva educació. No ens ha d’estranyar, doncs, que moltes obres literàries del període estiguin dirigides a exaltar la condició humana. És el cas del Discurs sobre la dignitat humana de Giovanni Pico Della Mirandola que recalca la diferència de l'espècie humana respecte dels altres éssers de la creació: l’home és l’únic que ha estat dotat d’una llibertat excepcional que li permet actuar de la manera que vulgui: «oh suprema i admirable felicitat de l’home, a qui ha estat donat d’obtenir el que desitgi i d’ésser el que vulgui». Però Pico Della Mirandola també recorda que amb aquesta llibertat l’ésser humà adquireix la responsabilitat de les seves actuacions: «Creixeran aquelles [llavors] que cadascú haurà cultivat i donaran els seus fruits en ell», la qual cosa porta implícita la necessitat de l’esforç personal, i el coneixement, el saber serà el camí per arribar a les virtuts de les quals el món clàssic n’és el mirall. Si l’home és capaç d’administrar correctament la seva capacitat racional i d’assimilar el llegat virtuós que transmeten els clàssics, el seu èxit moral i social quedarà garantit.



EL RENAIXEMENT A CATALUNYA

En general podem considerar que les idees renaixentistes van arribar també a Catalunya amb el mateix contingut que es van iniciar a Itàlia, però a causa del context històric català la seva manifestació va ser diferent, sobretot pel que fa a la literatura.

Al segle XV la Cancelleria Reial era la institució que vetllava, entre d’altres funcions, per la fixació de la llengua catalana i marcava el model i l’estil de la llengua literària. En aquells moments, el territori de parla catalana – Corona d’Aragó – estenia els seus dominis per bona part del Mediterrani i els contactes comercials i culturals amb la Itàlia renaixentista era constants, per la qual cosa es convertí en la principal porta d’entrada de les idees renaixentistes a Catalunya i a la vegada era l’organisme que en difonia les pautes a través dels seus escrits i documents. Tanmateix, les influències renaixentistes no arribaven únicament per la Cancelleria Reial, l’ intercanvi comercial i cultural que hem citat era, en ell mateix una font d’entrada de les diverses tendències i corrents de pensament.
Però la unió de les corones de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics (1479), el trasllat de la Cort a Castella, la guerra civil al Principat (1462-1472) i el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic van fer que el primer humanisme català no tingués continuïtat i no es convertís en un autèntic Renaixement. Haurem d’esperar al segle XVI per poder parlar de Renaixement català, això sí, amb les seves particularitats. Hem de tenir present que en aquell moment, la corona de Castella havia pres l'hegemonia de la Península i per tant els dictats culturals, socials i polítics procedien d’aquella zona. Catalunya anava a remolc de Castella i les elits dominants estaven ja en un procés de castellanització total. Com que el Renaixement va ser un moviment minoritari i urbà, que interessava als membres de les classes dirigents per què els permetia mostrar el seu mecenatge, i als professionals i artistes per què gaudien de la protecció i els beneficis dels primers, la relació suposava un benefici mutu però també obligava els intel·lectuals a seguir els dictats de la classe dirigent que en el nostre cas, com hem dit més amunt ja havia adoptat les directrius castellanes. Això explica, en bona part, l’absència de grans obres renaixentistes catalanes, i en canvi en podem trobar força més exponents a Castella.
La recuperació dels valors clàssics de què hem parlat en el primer apartat, incloïa la recuperació del llatí culte en les obres literàries en detriment de les llengües vernacles, doncs bé, si a Catalunya afegim que el castellà ja s’havia convertit en la llengua de la classe culta i que l’aparició de la impremta va afavorir l'edició d’obres en castellà, que era la llengua de prestigi, comprendrem per què la majoria d’escriptors va “desertar” de publicar obres en llengua catalana.
Passem tot seguit a veure detalladament quin era l’estat de la qüestió literària als Països Catalans.


LA LITERATURA CATALANA RENAIXENTISTA

Mentre la minoria aristocràtica, és a dir, l'única que durant aquest període disposava dels recursos necessaris per a crear una cultura important, acusava la crisi i registrava els grans moviments europeus sense gaire convicció i, encara, vacil·lant en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles. Des de la mort de Ferran II (1516) fins al decenni 1570-80 la cultura catalana participà de les inquietuds espirituals i de les tensions crítiques de l'Europa cinccentista (devotio moderna, erasmisme, luteranisme, etc) i, en el camp estricte de la literatura, intentà d'adaptar les actituds i les formes del Renaixement. El centre d'aquestes inquietuds i d'aquests intents fou València i, més concretament, la cort dels ducs de Calàbria. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella. Pere Serafí, per exemple, alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la recreació de temes i formes populars; uns altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del s XV. El 1515 aparegué a Barcelona una novel·la, L'espill de la vida religiosa, atribuïda a Miquel Comalada, que fonia les influències lul·lianes amb les estrictament reformistes i que havia d'assolir una veritable projecció europea; el 1557 Cristòfor Despuig componia a Tortosa uns Col·loquis històrics en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Aquests anys, a més, funcionava a València un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia. La Contrareforma destruí aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida. Els poemes de Joan Pujol (segona meitat del s XVI) i els actes sacramentals de Joan Timoneda ja reflecteixen el canvi, que havia de culminar amb el Barroc.

Aquesta breu síntesi ens explica perfectament quin era el panorama de la literatura catalana a l’època renaixentista. La tradició catalana: Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March, etc.. encara tenia un pes específic molt important en la nostra literatura i, tot i que els escriptors de l’època maldaven per seguir els dictats de la nova modernitat, tampoc els era fàcil despendre’s del llegat en el que molts havien estat formats. Per tant, la solució intermèdia era sintetitzar les noves formes dins la tradició catalana. Un bon exemple el trobarem en la poesia de Pere Serafí, en la prosa de Cristòfor Despuig o en el teatre de Joan Ferrandis d’Heredia.

LA PROSA LITERÀRIA DEL RENAIXEMENT

Tradicionalment s’ha considerat que no hi havia prosa literària catalana durant el període renaixentista. Gràcies a les investigacions que es porten a terme actualment per a recuperar i contextualitzar textos literaris dels segles XVI i XVII, la prosa literària del renaixement ha començat a fer-se evident. Cal matisar, però, que la prosa d’aquell moment no tenia l’esquema de divisió de gèneres que coneixem avui: novel·la, conte, assaig. Per tant no hem de buscar aquestes obres. Parlarem de prosa literària renaixentista a partir de gèneres com el diàleg, la narrativa històrica i religiosa, les facècies, les nouvelle i l’epístola.
Hem triat tres fragments de textos que ens han semblat els més significatius i il·lustratius dels gèneres conreats per la prosa literària catalana: En narrativa religiosa L’espill de la vida religiosa d’autor anònim, en l’epístola Les estil·lades i amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell d’autor anònim i en el diàleg Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig.

Comentari de L’espill de la vida religiosa (1515)

Publicada per primera vegada a Barcelona l’any 1515 aquesta novel·la d’autor anònim és, de fet, l’única seqüela literària de l’obra de Ramon Llull. Es tracta d’un petit volum, que recull alhora la influència de la novel·lística lul·liana i la del moviment de renovació espiritual conegut com a Devotio Moderna. Aquest moviment, que va sorgir a la fi del segle XIV als Països Baixos creat per Geert Groote, es va difondre per Europa durant els segles XV i XVI i, als Països Catalans, va tenir el seu centre en el Montserrat de l’abat Cisneros. Es tracta d’una novel·la espiritual, que va ser un autèntic best-seller a l’època, impresa en castellà per primer cop l’any 1535, es traduí a l’alemany, l’italià, el llatí, el polonès, l’holandès, l’anglès, l’irlandès, el danès, el portuguès i el francès. Tot i que avui ens pot costar entendre que una obra d’aquesta temàtica pugui ser considerada novel·la, sens dubte pels lectors de l’època representava tot un símbol. De fet, al mateix pròleg ja se’ns diu que es tracta d’una obra adreçada a tothom —i no només als religiosos—, perquè "al terme peroptat de la felicitat y benaventurança eterna (...) té qualsevulla creatura racional natural inclinació". Cal recordar, doncs, que no estem davant d’una obra religiosa segons els nostres cànons, estem davant d’una novel·la que pretén distreure, transmetre felicitat però, naturalment, sota la perspectiva moral i religiosa pròpia del Renaixement.
Es tracta d’una novel·la espiritual al·legòrica dividida en dues parts. La primera relata el periple d’un religiós anomenat Desitjós - personificació de l’ànima que aspira a la perfecció - per accedir a Déu. El pastor, que actua com a mestre espiritual, li ensenyarà els mitjans per arribar-hi a través de l’ascesi de les tres vies: purgativa (penitència, domini de les passions, apartament del món; a la novel·la coincideix amb l’estada a la Casa d’Humilitat i el trànsit pel Camí de Paciència), il·luminativa (pràctica de la virtut i l’amor de Déu; potser equival a l’estatge a la Casa de Caritat) i unitiva (contemplació de Déu; a la novel·la, les visites a la cambra de Déu, dins la Casa de Caritat). La proposta d’itinerari oferta a Desitjós per contemplar Déu és un camí abreujat, «drecera o senda» que passa per les set virtuts:


seria menester que vós caminàsseu per tot aquest gran desert car no y sé altre camí, ni per lo semblant n’i ha altre; mes emperò per Amor de Déu, a qui vós tant amau, si vós voldreu, yo us mostraré una cenda ho dreçera per la qual acursareu molt camí y arribareu en poquet temps. [...] En aquest desert ha vuyt cases de vèrgens, de les quals aquesta és la primera; la segona se nomena de Justícia [...]; la octava e derrera és de Charitat: aquí en esta casa està Amor de Déu, qui és porter de aquell palau. Tot aquest camí –digué ella– hauríeu de fer, emperò, com vos he dit, yo us mostraré una dreçera o cenda que y siau més prest. Emperò és menester –digué la donzella– que entreu en casa y que la mireu molt bé tota [...] (I, cap. ii, f. [aviii v°]-b).

Aquesta «dreçera o cenda», igualment eficaç com el camí més dilatat i tradicional, va de la Casa d’Humilitat a la Casa de Caritat, a través del Camí de Paciència, sense haver de transitar per les altres cases. L’estada, aprenentatge i exercitació que farà el protagonista a la primera li permetrà d’accedir a la contemplació divina "només" a través de l’exercici de la humilitat, fonament i compendi de les virtuts teologals i cardinals. Els animals i les plantes que l’envolten són els símbols de les virtuts que condueixen a l’amor de Déu i dels vicis que el mantenen allunyat d’aquest amor diví.
El contrapunt al periple de Desitjós és l’itinerari fallit del monjo Bé Em Vull, un personatge rosegat pels dubtes, vençut per la feblesa: val a dir, humà, els vicis del qual fan que admeti la proposta d’un camí directe a la Casa de Caritat sense passar per la d’Humilitat; la seva destinació final serà la Casa de Supèrbia havent desfilat pel Camí de Presumpció.
La segona part, o «part de contemplació», tot i que manté la forma narrativa, amb el mateix personatge Desitjós – ara ja instal·lat en la contemplació divina –, consisteix gairebé tota ella en un tractat d’oració metòdica i explica com l’home – el protagonista Desitjós – pot passar de les reflexions imaginatives i discursives a la pregària i la contemplació efectiva de l’amor diví i humà. L’autor utilitza el símbol d’un psaltiri – instrument musical semblant a una cítara – que només es pot tocar si el protagonista es compromet a practicar la caritat, es purifica dels seus pecats i accepta la humilitat. Un cop acomplerts tots aquests requisits, el psaltiri prendrà la forma d’instrument amb deu cordes i és podrà tocar com a prova d’amor a Déu. Les deu cordes simbolitzen un seguit de virtuts que porten acompanyats diferents graus en l’escala d’amor a/de Déu.

Comentari de Les estil∙lades i amoroses lletres trameses per Berthomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell (segle XVI)

Els autors clàssics havien cultivat l’art d’escriure cartes i els renaixentistes es van proposar imitar-los. Arreu d’Europa van proliferar les epístoles llatines que prenien per model l’estil de Ciceró. Les missives en vulgar també imitaven aquest model i s’imposava una forma ampul·losa i llatinitzant. Les estil∙lades i amoroses lletres no són, ni per la llengua ni pel contingut un exponent del gènere epistolar renaixentista, però sí que en segueixen el motlle formal per a vehicular la història. Es tracta d’una història d’amor entre dos pagesos de l’Horta de València que parodia l’estil classicitzant de les epístoles renaixentistes i els costums cortesos excessivament ritualitzats, que van posar de moda els autors Italians. La llengua utilitzada, d’un gran artifici lingüístic, utilitza un estil popularitzant, però no la podem confondre amb la literatura popular, ja que precisament el llenguatge ple de cultismes i l’estil calculadament artificiós semblarien indicar que el seu autor es proposava adreçar-se a un públic capaç d’entendre i d’interpretar la parodia, és a dir a un públic necessàriament familiaritzat amb la literatura sentimental i amb l’epístola, en d’altres paraules, a un públic amb una certa formació. Vegeu sinó un petit fragment de la segona carta:

Faste a sabre que·n só anada de exir uns dies y entorn del trencasi de la violeta se me són fetes morenes que·m donen més proïja que ron ya de colses: si sabs què m’i puga fer, plaer me’n faries, que no gose esternudar, sinó fer bufes.

L’obra està composta per quatre cartes d’amor que s’intercanvien els protagonistes: Bertomeu Sirlot de Benidorm i Bertomeua, la seva estimada. El conjunt d’adjectius emprats per descriure els personatges ens ajuda a comprendre el to paròdic de l’obra: ell és un rabassudet batedor de cereals i ella una garrida – bonica i grassoneta – garbelladora de blat de moro, a qui irònicament anomenen escardalenca, en contraposició a l’ideal de bellesa i elegància que propugnava el Renaixement.
Si el tema, l’amor, és un tema àmpliament tractat en el Renaixement, adquireix a Les esti∙lades lletres el to de passió desenfrenada, sexe i erotisme també en contraposició als ideals de finor i d’amor “formal” que trobaríem en la imitació dels clàssics. Enllaçant amb aquest convé fer referència al paper de la dona, la Bertomeua. A la literatura clàssica, i per extensió al Renaixement, la dona és una figura passiva, receptora de l'amor masculí que, tot i que en pot ser la incitadora, sempre apareix com qui rep els elogis, provoca les passions, però s’hi mostra distant, com si fos ignorant dels sentiments que desvetlla, però mai és ella qui és dirigeix a l’home per fer-li saber el seu amor, menys encara la seva passió. Tampoc seria un tema “prou fi”, des del punt de vista renaixentista, tractar sobre la situació econòmica dels protagonistes:

Si·m vas lleal, les frexures hauràs de mio y no·t serà res negat de ma casa. Y si a aquestes núpcies voldràs que·ns afrenellem, ja m’an raguda los sobachs y les ingífies, tan blanca estich com un glop d’allada, tota·m pories llepar davant i darrere. Més enjoyda estich que una baronesa: mongil naranjat, gonella canyellada, faldetes emperials, calses de agulla, sabates trahucades y tapins cruxidors de altària de dos dits, camises de dos en pua, capell de mostra de fulla de gordollobo, voladós ab batens, arracades de coral, cus a veta de seda encarnada que·m vares enviar a la bribada, cortapisa de chamellot verdós de altària d’una servidora, sachsons fers de balena. Y si·m veyes com estich a mà, no·m gosaries tocar per no estorbar-me, tant estich apuntalada en lo dia de festa.De l’exovar no te·n cal demanar, ausades, car yo t’aportaré en bells diners clars, dos vintenes de sous, quinze lliures de deute, mig tros en Algirós, ab dos mallolades en terme de Carbesa que plantà lo oncle en Mansener a la Sentmiquelada . Y més set taules de ferreginal ab un guaret en lo secà de Sollana que ab godalles lo arrabassaren. Encara més, te aport lo guaret ab lo canyaret y les figueretes agostenques que afronten ab Carraxer, rambla de Mirambell, orta de Binalesa. Tu sies o, Thomeu, que ab axò teu i açò meu, ben jasents porrem viure.

A la quarta carta, després que Bertomeua descobreixi l’engany de Bertomeu, els insults que ella li envia podrien ser interpretats com una crítica àcida envers la lleugeresa de comportament i la poca saviesa en l’actuació dels camperols.
Tot el que hem comentat fins ara de Les esti.lades lletres ens confirma el que no són respecte a la literatura renaixentista. Ara bé, com ja hem dit a l'inici d’aquest apartat, si que segueixen la forma del gènere epistolar; les quatre cartes comencen amb una endreça que inclou els oportuns intercanvis afectius, la indicació del lloc on la carta és lliurada. A continuació els protagonistes exposen el seu estat sentimental i informen sobre ells mateixos i la seva relació. La intenció de l'autor, doncs, tant podria ser l’escarni de l’”exquisida” moral renaixentista com del comportament, que es considerava “barroer”, dels camperols, o les dues coses a la vegada.

Comentari de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557)

L’obra està dividida en sis diàlegs que corresponen literàriament a sis dies de xerrada entre els personatges: Lúcio – un cavaller tortosí cultivat i conservador -, Fàbio – un ciutadà tortosí més mediocre i missaire - i don Pedro – un cavaller valencià ponderat i diplomàtic que acaba d’arribar a la ciutat. Els dos primers mostren els atractius de la ciutat al nouvingut, li expliquen la història i li descriuen els problemes polítics i socials, així com la situació en què es troba la llengua catalana, molt influïda pel castellà.
Es tracta de reflexions d'abast general, que utilitzen la controvèrsia per aprofundir en la reflexió i matisar les idees, i que permet ser relacionada amb la concepció filosòfica de l’individu que va instaurar el Renaixement: la capacitat racional de l’ésser humà com a via per tal d’entendre el món i d’influir-hi, la voluntat de rebutjar tota orientació predeterminada o la pretensió de plantejar problemes més que no pas d’establir solucions definitives són trets essencials del Renaixement que es reflecteixen a l’obra de Despuig.
En el fragment següent, extret del col·loqui primer, podem veure com els tres protagonistes conversen de forma serena i tranquil·la sobre l’església, cada un d’ells dóna la seva opinió que no ha de correspondre forçosament amb la dels altres, però la controvèrsia serveix per a la reflexió i per a l’enriquiment personal.

Fàbio: Com així?
Don Pedro: Y no sabeu com se tracten los coronats per a vuy, almenys en València, que per un no sé què, los lleven la corona? Y ha que assò no podén, ab un biaix de un breu que del papa han obtengut, lleven del poder de l’ordinari als coronats y encara que lo breu se és impetrat sots motiu de fer justícia, a la veritat no se’n serveixen sinó per a extorsions e injustícia.
Lúcio: Tanbé tenim aqueix breu así en Cathalunya, mas, senyor, això que dieu, ve tot just nostra culpa y així nos ho merexem nosaltres, que no volem quietar-nos ni tenir compte ab lo rey y menys ab lo Déu, y per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom y abrich de la Església no perdam tras lo cors la ànima.
Don Pedro: Sancta persona sou, senyor Lucio! qu·es assò? Regnar voleu vós? Que voleu algun càrrech del rey?
Lúcio: No só tan ambisiós com això, mas no puch dexar de dir la veritat, que per un moro la diré, y aparia que la corona fos més instrument per al mal que per al reparo del mal.
Fàbio: Donchs jo us he vist de altre parer en altre temps.
Lúcio: Lesores predicava ab passió, e la passió totalment segua lo enteniment, com ho diu lo filòsof y lo excelent poeta català Ausiàs March.Fàbio: E senyor que prou sabem de ont vé tot mal, y no ve’n gens del lloch que pensau vós, senyor Lúcio, que los coronats que no són pijors vuy que foren en altre temps. No daurem de estany y la veritat digam·la tanbé tots.


El següent és un passatge sobre la situació de la llengua. Aquí no es tracta d’una controvèrsia sinó de la constatació d’una problemàtica. Ambdós textos corresponen al mateix col·loqui primer, però és evident la diversitat dels temes i la diversitat de plantejaments que hi ha a l’obra. L’autor no ha buscat un diàleg uniforme, al contrari ha volgut imitar la conversa real en la que és habitual que d’un tema es passi a un altre amb tota naturalitat, i on les opinions dels dialogants varien en funció dels temes tractats.

Don Pedro: No sé yo perquè, que, a la veritat, no és tant cupdiciada como això la llengua catalana, y la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.
Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grosera, com a la veritat ho era, y per ço tinguda en menys que la de assí. Prova’s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlaven aragonès, sinó català, y fins lo rey don Martín, últim rey de la línia masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Y son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les ges[tes] de son avi, de son pare y seus, en llengua catalana la compongué y de la pròpia mà sua se troba per a vuy escrita dins lo real archiu de Barcelona, còpia de la qual té posada Per miquel Carbonell en la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per abonar ma rahó, que cert és de ponderar: y és que en Aragó tant com afronta la regne ab Catalunya y València, no parlen aragonés sinó català tots los de la frontera, dos y tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya y València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò pasa ab veritat així com ho dich, y de aquí ve lo escàndol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors y altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aqeust abús los magnànims reys de Aragó. Y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confessc que és necessari saber-la les persones principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perqué de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la pàtria i així pareixeria ser per los castellans conquistada.


Els temes bàsics de reflexió dels diàlegs de Despuig són cinc:
• Les qüestions politicolingüístiques que apareixen a tots els col·loquis excepte en el III, i tenen en comú la defensa dels interessos catalans enfront de Castella.
• Les qüestions eclesiàstiques que ocupen bona part del primer col·loqui i es poden considerar de clara tendència erasmista.
• Els conflictes entre els estaments socials que apareixen als col·loquis I, III i IV
• L’interès per la civilització clàssica, es fa palès en al col·loqui IV, però les cites d’autors clàssics figuren en tots els col·loquis.
• La descripció dels recursos de les terres de l’Ebre que es fa al col·loqui VI converteixen la zona en un lloc únic, malgrat la crítica a la política del govern municipal per no fer un desenvolupament prou eficaç d’aquesta àrea.
L’encadenament d’aquest cinc temes es produeix mentre els interlocutors passegen per la ciutat de Tortosa, i en paral·lel a la descripció de la realitat urbana que els envolta. L’autor ha volgut detallar amb precisió una realitat urbana que canvia constantment i ha sabut retratar amb fidelitat el moviment que recrea aquesta realitat.

EL TEATRE DEL RENAIXEMENT

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme entre els poetes, possiblement per un sentit patriòtic i anti-italià. Aquest corrent patriòtic generalitzat, estava lligat literàriament a la figura d’Ausiàs March i va incidir necessàriament en la pràctica dels nostres poetes. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que tot i que la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba - van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica – mitjançant una rigorosa accentuació a la quarta, vuitena o sisena síl·labes – que els permetien ser llegits com endecasillabos. L’introductor d’aquesta solució intermèdia entre la tradició trobadoresca i la modernitat renaixentista fou Joan Boscà, en el seu poema l’Esparsa, en qui el poeta i pintor Pere Serafí va trobar un referent a seguir.
______________________________________

Seguint la tradició grecollatina, sorgeix una nova dramatúrgia de temàtica civil i inspirada en els clàssics, articulada en dos gèneres dramàtics clàssics: la comèdia i la tragèdia.

La tragedia no té presència en l’àmbit català, ja que s’escrivien en llatí i eren representades en l’àmbit universitari o cortesà.

La comèdia
La comèdia es basa en la difussió de Plaute i Terenci, models lingüístics i models literaris. És el gènere dramàtic que imita la vida i reflecteix veritat, des d’un punt de vista humorístic, amb una mirada deformant.

Tracta temàtiques civils, amb personatges versemblants, i se sol ambientar en la realitat immediata de l’espectador. La seva finalitat és oferir normes de conducta: presenta els hàbits privats de la gent del carrer i el ridícul de les situacions de la vida quotidiana, posant en escena un model de comportament ideal (desitjable) o un antimodel (rebutjable). La temàtica sol ser urbana i amorosa. La crítica que es fa als personatges d’estaments elevats és sempre elegant i amable; pot ridiculitzar l’ordre i els valors de la societat establerta, però mai és subversiva.

Pel que fa al llenguatge, és un exercici de lluïment verbal, s’utilitzen diversos registres lingüístics, sobretot col·loquials, amb girs i paraules col·loaquials (refranys, frases fetes, imatges, neologismes i paraules d’argot); els diàlegs són àgils amb fòrmules típiques de la conversa; la sintaxi no és forçada i compta amb redundàncies i elisions que supleixen les subordinacions.

Els persontages són els heredats de la tradició clàssica:
§ El criat (servus), eix de la comicitat, molt sovint el protagonista. Es caracteritza per les seves sortides enginyoses o ridícules, el seu lèxic i les seves reaccions còmiques. Pot ser hàbil, prudent, astut i lleial; interessat, deslleial i traidor; paràsit (adulador); fidel a dos amos...
• El jove (adulescens), inexpert, sovint enamorat,a mb pocs recursos propis, feble.
• El vell (senex), que pot ser extricte pare de família rígid, conservador i avar; avi crècul, blanc de burles i estafes; o vell llibertí.
• El fanfarró, sovint soldat vanidós i cregut que pregona victòries amoroses i militars.
• La mare de família, esposa amb un bon dot (uxor dotata), caracteritzada grotescament, ipmosa la seva voluntat al marit; o pacífica dama (matrona), model de virtut.
• La joveneta pura i casta (virgo o puella).
• La cortesana de luxe i l’alcavota (meretrix), voluptuosa, egoista i pèrfida, objecte de desig de l’adolescent o del vell.

Juntament amb noves adquisicions:
• El pastor, antiheroi amb pocs recursos intel·lectuals, sempre perd.
• L’africà, l’arquetip del ridícul, personatge barror, impetuós i irrespectuós; mandrós, propens al renec i l’insult, els petits robatoris i l’ardor sexual. La seva parla es caracteritza per una fonètica, sintaxi i lèxic de qui no ha aprés be la llengua. És un personatge que ha de fer riure només sortir a escena.
• El frare o capellà corrupte i hipòcrita, mitjacer en avortament, adulteris i crims; i té relacions carnals amb les feligreses.

Cal destacar l’anònim En Corney, datat de la segona meitat del segle XVI i La Vesita (1524-1525) de Joan Ferrandis d’Herèdia, de la qual ens ocuparem a continaució.

En Corney
Enmarcada dintre la comèdia de repertori, aquesta obra ens ha arribat fragmentàriament (només 849 versos). Ambientada en una finca rural, l’assió comença amb l’arribada de l’amo, Cas (senex), propietari de vàries finques, quan el masover, Corney (servus), soluciona uns petits problemes domèstics i reparteix tasques. S’alternen monòlegs dels dos personatges, cosa que ens permet veure les diferències de caràcter, estatus i ideals de vida. L’amo és informat de les destrosses que ha provocat a la finca un “ricàs” anomenat Crespinell, mogut per la luxúria. Cas dubta en demanar-li explicacions per la bona posició que té i els seus lligams amb els poders locals. Entra en escena l’esclau Cristòfol (l’africà) que haurà d’anar a buscar Crespinell. I fins aquí arriba el fragment conservat. El desencadenant de la història és de caire econòmic i sentimental (al fragment és anomenada la prostituta –meretrix- Margarida); no coneixem el final, però sembla continuar com una comèdia costumista: no sabem com reacciona Crespinell davant de les acusacions, com es maquina un parany, possiblement de tipus sexual, a Crespinell, i com se’n surt, segurament escaldat.


La Vesita
Obra escrita en català, però on diversos personatges utilitzen el castellà i un d’ells el portuguès. Va ser composta especialment per a ser representada a la cort valenciana de Germana de Foix (i més tard a la cort de Mencía de Mendoza, per commemorar les noces amb el seu marit, el duc de Calàbria).
L’obra comença amb l’arribada del capellà que anuncia a la senyora que unes amigues la vindran a visitar. A partir d’aquí comença la cursa per preparar el palau i la dama per a rebre la visita. La visita de les senyores amb els seus acompanyants, on s’escenifiquen diàlegs de societat, galanteigs i jocs cortesans que acaben en un ball i un torneig. Contrasta la poca gràcia que li fa a la senyora rebre aquest negre visitar amb el entusiame amb què rep les visites. És el tema de l’obra, la hipocresia social, més important que no pas la trama en sí. També és molt important el contrast del llenguatge col·loquial usat amb les criades (servus); i l’emprat amb les visites, ple de matissos i sobreentesos, jocs d’enginy i tocs irònics.


Paral·lelament se situa l’entremés i la farsa, mots gairebé sinònims, obres curtes sense grans pretensions literàries que es presenten entre actes d’una altra obra (comèdia, tragèdia o de tipus religiós). Havien de ser força picants i fins i tot grolleres, allunyades del bon gust de l’alta literatura o s’inserien. Predomina la temàtica escatològica i obscena. Sovint utlitza un llenguatge dialectal. Destaca el recull d’entremesos que va fer Joan Timoneda, Turiana, en la qual se contienen diversas comedias y farças muy elegantes y graciosas, con muchos entremeses y passos apazibles.


El teatre religiós

Paral·lelament al teatre innovador de caire clàssic se segueix la tradició en el teatre religiós, continuador de la tradició medieval però amb temes nous. L’integren obres de caràcter didàctic i adoctrinador, sovint repressentades a les esglésies, que escenifiquen passatges de l’Antic Testament, dels Evangelis i de les vides de sants; i els actes sacramentals. Van ser concebudes majoritàriament per eclesiàstics i estaven lligades al calendari litúrgic.

Misteris i moralitats
S’agrupen en cicles, les més importants són les de Nadal, Pasqua i l’Assumpció; i desvinculades del cicles les vides de sants, la representació d’episodis o paràboles de l’Antic i del Nou Testament.
Un altra manera de classificar-les és en misteris, que escenifiquen escenes de la Bíblia o vides de sants, i moralitats, composicions al·legòriques amb personatges simbòlics i diàlegs amb finalitat didàctica.

Els actes sacramentals
Els actes sacramentals són l’evolució del teatre religiós tradicional, estan lligats a la festivitat del Corpus i exalten la Eucaristía enfront de la Reforma protestant. És un teatre de pensament, amb al·lusions a l’activitat política (propaganda contrareformista) i són sovint al·legories.
En l’àmbit català, el màxim esponent és Joan Timoneda. Aquí estudiarem una de les seves obres: L’església militant (1575).

L’església militant
Protagonitzat per figures al·legòriques en un escenari pastoral, és un atac obert contra l’heretgia protestant i una defensa de la nedessitat de restablir l’ordre mitjançant el tractament ideològic i la reconversió urgent dels cristians rebels. Les malignes Llibertat i Opinió, identificades amb la luxúria i la gola desenfrenades, hauran de tornar finalment al domini de Dogma, allò que l’església catòlica reformada considerava el Bé; i recorda les obligacions del catecisme: anar a missa, confessar, combregar, dejunar i pagar delmes.

Comentari de En Corney (segle XVI)

Aquesta obra d’autor anònim, que ens ha arribat fragmentada, posa en escena els conflictes d’un senyor casolà, Cas, amb el seu lleial servent, Corney, amb l’esclau africà, Cristòfol, i amb ricassos i peixos grossos de l’entorn. L’obertura alterna els monòlegs de Cas i Corney, la qual cosa permet contraposar-ne els caràcters, les classes socials a les que pertanyen i els ideals de vida. Aviat, però, la manera com els personatges s’imaginen als monòlegs contrasta amb la forma com actuen i són en realitat. Cas pretenia viure feliç i tranquil en la seva hisenda, obtenint-ne un benefici material i sense mantenir conflictes amb els seus conciutadans. Però aquest desig es veurà alterat tant per els conflictes amb un servei que no sap dirigir, com pels conflictes amb els poderosos del seu entorn que no sap com afrontar. Tot això el farà canviar d’actitud i d’ideals igual que al criat, encara que la situació d’aquest és diferent. Cristòfol vol viure l’aventura, vol marxar de casa per córrer món, però malgrat tot continuarà administrant amb rigor les possessions del seu amo, i en el transcurs de l’obra anirà modificant els seus ideals.
A l’eix fonamental, l’oposició entre senyor i criat, hi podem endevinar les pautes de la comèdia clàssica. El personatge de Cas s’assembla molt al del vell conservador i avar que malgrat tota la seva experiència acaba enganyat. Corney, té totes les característiques del criat clàssic: fidel, astut, hàbil que es queixa car considera que els seus esforços en benefici del seu senyor no li són reconeguts. Malgrat això, mai trencarà la fidelitat al seu amo.
La trama és també de factura típicament clàssica. Tot i que no ens ha pervingut el final de l’obra, sabem que el desencadenament de la història és de caire econòmic i sentimental que sembla desembocar en una comèdia costumista.
Resulta rellevant el personatge de l’esclau africà Cristòfol, destinat a fer riure per la seva manera artificiosa de parlar un català africat, que també trobem en l’obra dramàtica Història de la presa de Menorca o conquista de Menorca, i per la seva manera desinhibida d’actuar.

Comentari de La vesita (1524-1525)

La vesita és una obra escrita en català, però en la que diversos personatges utilitzen el castellà i un el portuguès, és una obra de teatre cortesà, escrita per un aristòcrata valencià, que es va representar dues vegades a la cort valenciana i que tenia la intenció d’ironitzar sobre l’excés de cortesia de les dames de l’època. L’autor va saber recrear amb molta subtilesa els ambients i les situacions que envoltaven la cort, deixant al descobert tot el conjunt de convencionalismes inherents a les reunions socials, que tot i ser massa freqüents, inoportunes, desplaents, la cortesia obliga a considerar en públic, d’allò més escaients i que en privat, de forma espontània, es consideren d’allò més desplaents.

Yo no se, quina paciencia, / baste per a comportar
tant de negre visitar / com ara s´usa en Valencia.
Nunca gent tan inoportuna / he vist, que no se senyora,
en ma casa nomes una hora / d´entendre en cosa ninguna
¿com els portadors no els fugen? / I elles, ¡Quines cames tenen!
I nunca voreu que venen / sino visites que enugen.
Guzmana, digau-me vos: / ¿no ho teniu per maravella?,
¿usa´s res d´aço en Castella?


Tot i que la comèdia va ser concebuda a la mida d’uns espectadors que coneixien perfectament la realitat sobre la que Ferrandis ironitza, la hipocresia social és el tema: existeix un codi de conducta diferent entre la vida social i la vida privada. Però l’autor va tenir bona cura de no caure en l’escarni o la burla que haurien pogut ensorrar, a més de l’obra, la seva dignitat aristocràtica. Per això havia d’aguditzar la ironia i l’enginy i aconseguir una obra que, malgrat el seu rerafons crític, aconseguís divertir el públic recreant en una comèdia de situació els jocs de cortesia i les aparences.
Tot i que hem dit que podem considerar La vesita com una comèdia renaixentista, cal remarcar algunes diferències respecte al que serien les convencions marcades pels models de Plaute i Terenci. La trama de la comèdia clàssica està formada per l’embolic que es genera entre els diversos personatges de l’obra però que sempre acaba arreglant-se. Es tracta d’un conflicte personal, sovint amorós, que qualsevol espectador es pot fer seu. Com que hi intervé un ampli ventall de personatges de diferent talent i classe social - criat, jove enamorat, vell, fanfarró, mare de família, cortesana -, la ironia, la crítica i la caricatura, de forma elegant i enginyosa, sempre hi són presents. A La vesita hi trobem la majoria d’aquests personatges, però la trama, com hem vist, tot i recrear un conflicte personal – la hipocresia entre les dames cortesanes – no recrea una situació en la que tothom s’hi pugui veure reflectit, és una trama pròpia i exclusiva de l’alta societat. Aquesta és la diferència fonamental.
La llengua utilitzada en aquesta comèdia, com no podia ser d’altra manera si el que pretenia l’autor era retratar dues situacions contraposades, canvia de registre segons canvia l’escenari: un registre formal i educat per als usos públics i un registre col·loquial i distès en privat.

LA POESIA DEL RENAIXEMENT

La recuperació dels models clàssics en la Itàlia renaixentista suposava, pel que fa a la poesia, l’adopció de nous models mètrics basats, sobretot, en l’endecasillabo italià, i una nova formulació del discurs amorós. A Catalunya i València però, la nova mètrica renaixentista no va causar gaire entusiasme entre els poetes, possiblement per un sentit patriòtic i anti-italià. Aquest corrent patriòtic generalitzat, estava lligat literàriament a la figura d’Ausiàs March i va incidir necessàriament en la pràctica dels nostres poetes. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que tot i que la majoria de poetes renaixentistes catalans va continuar utilitzant el model de mètrica catalana – versos decasíl·labs, amb cesura a la quarta síl·laba - van començar a aparèixer alguns intents com el de Joan Boscà i Pere Serafí de dotar el vers de la musicalitat iàmbica – mitjançant una rigorosa accentuació a la quarta, vuitena o sisena síl·labes – que els permetien ser llegits com endecasillabos. L’introductor d’aquesta solució intermèdia entre la tradició trobadoresca i la modernitat renaixentista fou Joan Boscà, en el seu poema l’Esparsa, en qui el poeta i pintor Pere Serafí va trobar un referent a seguir. Per a comentar aquest gènere hem escollit un dels poemes de l’esmentat Pere Serafí . Comentari al poema Càntic d’amors de Pere Serafí (1565) Pere Serafí fou un poeta, pintor i músic que coneixia molt bé la mètrica italiana i la catalana. Pot ser per això, la seva única obra impresa que ens ha arribat, Dos libres de Pedro Serafín de poesia vulgar en lengua catalana (Barcelona, 1565) és un recull de 169 poemes de versificació diferent. Moltes de les composicions responen al decasíl·lab, però també hi trobem sonets, dizains i altres. El llibre està dividit en dues parts, la primera de temàtica amorosa i la segona de temàtica religiosa i moral. L'hom desterrat, lluny de sa dolça terra, 'sper ab lo temps tornar al ser que estava i u saltejat d'una molt cruda guerra per temps ha pau o treva que esperava. Qui éstà en presó i la cadena el ferra llibert se veu per temps com desijava: io perseguit de tanta desventura no sé que esper, sinó la sepultura. Aquest petit fragment procedent del Càntic d’amors és una mostra evident del que hem dit més amunt. El vers emprat, el decasíl·lab, presenta el ritme d’accentuació que el fan llegir com a endecasillabo. La llengua segueix els artificis retòrics de la tradició marquiana i la temàtica amorosa cortesana sembla directament heretada de Petrarca. Serafí ha buscat, doncs, una solució de compromís entre la tradició catalana més estricte i la modernització segons els cànons renaixentistes.

Comentari d'un poema de Càntic d’amors de Pere Serafí (1565)

Pere Serafí fou un poeta, pintor i músic que coneixia molt bé la mètrica italiana i la catalana. Pot ser per això, la seva única obra impresa que ens ha arribat, Dos libres de Pedro Serafín de poesia vulgar en lengua catalana (Barcelona, 1565) és un recull de 169 poemes de versificació diferent. Moltes de les composicions responen al decasíl·lab, però també hi trobem sonets, dizains i altres. El llibre està dividit en dues parts, la primera de temàtica amorosa i la segona de temàtica religiosa i moral.

L'hom desterrat, lluny de sa dolça terra,
'sper ab lo temps tornar al ser que estava
i u saltejat d'una molt cruda guerra
per temps ha pau o treva que esperava.
Qui éstà en presó i la cadena el ferra
llibert se veu per temps com desijava:
io perseguit de tanta desventura

no sé que esper, sinó la sepultura.

Aquest petit fragment procedent del Càntic d’amors és una mostra evident del que hem dit més amunt. El vers emprat, el decasíl·lab, presenta el ritme d’accentuació que el fan llegir com a endecasillabo. La llengua segueix els artificis retòrics de la tradició marquiana i la temàtica amorosa cortesana sembla directament heretada de Petrarca. Serafí ha buscat, doncs, una solució de compromís entre la tradició catalana més estricte i la modernització segons els cànons renaixentistes.

BIBLIOGRAFIA

Balsalobre, J. De l’spill de la vida religiosa al Desitjós. Notes a una novel.la al.legòrica del segle XVI, Caplletra 30, 2001.

Balsalobre, J. “Joan Pujol: una lectura contrareformista d’Ausiàs March”, A: Estudi General, Num. 14, 1994

Batllori, M. “De l’Humanisme i del Renaixement”, A: Obra Completa, Vol. V. València: Tres i Quatre, 1995

Burke, P. El Renacimiento, Barcelona: Crítica, 1999

Duran, E. “Renaixement i Barroc: la il·lusió de la modernitat” , A: Història de la cultura catalana, vol II: Renaixement i Barroc, Barcelona: Edicions G2, 1997

Duran, E; Solervicens, J. Renaixement a la carta, Vic: Eumo/Universitat de Barcelona, 1996

Romeu, J. Poesies catalanes. Barcelona: Barcino, 2001 («Els Nostres Clàssics», col·l. B, núm. 21

Kraye, J. Introducción al humanismo renacentista, Madrid: Cambridge University Press, cop., 1998

Romeu, J. “Quatre epístoles paròdiques procedents d’un plec solt valencià en prosa del segle del segle XVI”, Homenaje a José Manuel Blecua, Madrid: Gredos, 1983

Rossich, A. “El Teatre català dels orígens al segle XVIII”, Actes del II col·loqui Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga : teatre català antic (Girona, 6 al 9 de Juliol de 1998)

Solervicens, J. Literatura catalana moderna I: el Renaixement, Barcelona: UOC, 2000

Solervicens, J. El diàleg renaixentista: Joan Lluís Vives, Cristòfor Despuig, Lluís del Milà, Antonio Agustí, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

Teatre del Renaixement, Barcelona: Edicions 62, (MOLU 45), 1985